En els seus orígens, la Muntanya de Montserrat havia estat una gran ciutat, anomenada Trencanous.
Quan va arribar el dia en què Jesús va ser crucificat, un fort terratrèmol va sacsejar el món. La ciutat, fou capgirada totalment per la voluntat divina, de forma que les arestes i cims que formen el massís no són altre cosa que les arrels o fonaments dels seus enormes edificis que han restat enlaire.
Així doncs, la població de Trencanous va estar soterrada i només se’n van salvar set sacerdots (que com a tals eren creients) i les filles del rei, que no eren pecadores.
Avui en dia i segons la dita popular, els dies de molt vent o de tempesta se sent l’esgarrifós clam dels sacerdots supervivents a l'interior de la muntanya i, en el fons de les coves de Salnitre, se senten les cançons i rialles de les filles del rei, que van restar encantades. Alguns veïns de Collbató afirmen que les han sentides, sobretot en les nits de lluna clara.
S'afirma també que hi resta soterrat el soldat romà Malcús, qui, formant part de la tropa que anà a Getsemaní a arrestar Jesús, li va clavar una bufetada i li digué que si tot ho podia se la tragués de damunt. Per aquest sacrilegi, va ésser condemnat a viure en un pou profund. Així que diuen que si es para bona atenció, al migdia del Dijous Sant poden sentir-se des de qualsevol indret de Montserrat els cops continus que dóna Malcús, alhora que amb una veu ronca pregunta: “els ases, encara bramen? Les dones encara infanten? El món encara dura?” Aquestes preguntes es remeten a la creença que set anys abans d’acabar-se el món les dones deixaran d’infantar i els ases de bramar.
