diumenge, 26 de març del 2017

CONILL DE PASQUA: 

Què és?

El conill de Pasqua és un personatge mític infantil pertanyent a les cultures germàniques i posteriorment a les anglosaxones. Tot i que els seus orígens no estan gaire definits, se suposa que l'elecció del conill és deguda a la seva coneguda capacitat de procreació, de gran valor simbòlic en unes festes dedicades a la fertilitat de la terra després de l'hivern.


El seu origen:
El seu ús es remunta a pobles antics del nord europeu que veien en la llebre un símbol: les fortes potes posteriors de la llebre li permeten moure's sempre cap amunt amb facilitat, mentre que les seves dèbils potes anteriors li dificulten el descens.
Des d'abans de Crist, el conill era un símbol de la fertilitat associat amb la deessa fenícia Astarte, a qui a més estava dedicat el mes d'abril. En al·lusió a aquesta deessa, en alguns països a la festivitat de Pasqua se la denomina "Easter". The Westminster Dictionary of the Bible (El diccionari Westminster de la Bíblia) recull que Easter era «originalment la festivitat de la primavera per honrar la deessa teutònica de la llum i de la primavera, que es coneixia en anglosaxó com Easter». Ja al segle VIII els anglosaxons havien transferit aquest nom a la festa catòlica que designa la celebració de la Resurrecció de Crist, adoptant una altra festa pagana més a les tradicions catòliques.

Què explica la llegenda?

En la tradició catòlica es transmet el relat sobre l'origen del conill de Pasqua, que conta que en el temps de Jesús un conill estigué tancat al sepulcre juntament amb Jesús i en presencià la resurrecció. En haver presenciat el miracle, en sortir de la cova juntament amb Jesús, es diu que fou elegit com el missatger que comuniqui i recordi a tots els nens la bona nova, regalant ous pintats, i actualment també regalant ous de xocolata i altres llaminadures durant la Pasqua, de forma similar a com passa amb el Pare Noel i el Nadal. 










dissabte, 25 de març del 2017

LES FALLES DE VALÈNCIA


Etimològicament, la paraula falla prové del mot llatí facula, que significa torxa. En català medieval, la paraula falles s'utilitzava per fer referència a les torxes que es col·locaven a les torres de vigilància. 


S'anomena falles actualment a la setmana de festa de València que, al coincidir amb la diada de Sant Josep, tenen un altre nom variant que és les falles de Sant Josep. Es creen durant tot l'any figures de gran tamany, fetes amb poliestirè i fusta (tot i que antigament s'acostumaven a fer amb fusta i cartró) que durant aquesta setmana de festa són exposades als carrers de la ciutat i l'última nit són cremades excepte la guanyadora anual. Aquest espectacle ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. 


Les falleres, que són noies que es vesteixen amb les característiques típiques (el vestit regional i pentinades amb un monyo), desfilen a l'ofrena de la qual formen part tot i portant rams de flors a la Mare de Déu dels Desemparats.  


Durant aquesta setmana prenen part varis actes que consisteixen en elegir la Fallera Major i la Fallera major Infantil i també tenen lloc les mascletades, que són masclets (petards) que exploten al ritme de la música, que estan penjats amb fils als carrers de la ciutat. 

divendres, 24 de març del 2017

GASTRONOMIA

COCA GARNALDA:
La coca garlanda és una coca típica de Vilafranca del Penedès, que també es consumeix a altres indrets de l'Alt Penedès i Baix Penedès. Té forma de tortell ensucrat i entre els seus ingredients característics hi figura la matafaluga remullada amb anís.

Tradicionalment s'utilitzava com a mona de Pasqua.


MONA DE PASQUA:
La mona de Pasqua és un dolç esponjós que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur i llonganissa seca. És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s'han acabat.
La mona ja és citada amb aquest nom en el segle XV.
La paraula mona ve de l’àrab i en funció del lloc vol dir o fa una finalitat diferent.
La mona abans portava ous d’urs amb tants anys com tenia el nen. Perquè aquesta època sobraven molts ous i llavors el posaven a tots llocs. 


CONILL DE PASQUA:
El conill de Pasqua és un personatge mític infantil pertanyent a les cultures germàniques i posteriorment a les anglosaxones. Tot i que els seus orígens no estan gaire definits, se suposa que l'elecció del conill és deguda a la seva coneguda capacitat de procreació, de gran valor simbòlic en unes festes dedicades a la fertilitat de la terra després de l'hivern.
En la tradició catòlica es transmet el relat sobre l'origen del conill de Pasqua, que conta que en el temps de Jesús un conill estigué tancat al sepulcre juntament amb Jesús i en presencià la resurrecció. En haver presenciat el miracle, en sortir de la cova juntament amb Jesús, es diu que fou elegit com el missatger que comuniqui i recordi a tots els nens la bona nova, regalant ous pintats, i actualment també regalant ous de xocolata i altres llaminadures durant la Pasqua. 


CREMA CATALANA:
La crema cremada, crema casolana o crema de Sant Josep són unes postres típiques i tradicionals de la cuina catalana. És el dolç català més conegut, fet a base de llet, ous i sucre, que generalment es presenta amb una capa de sucre cremat a sobre.
Han estat postres de diumenge i de festes, a les quals es menjava, sobretot antigament, acompanyant les coques. També es menja sola. El nom de crema de Sant Josep ve del fet que a Catalunya són les postres tradicionals i típiques del dia del pare, el dia de Sant Josep. Per això antigament era el dolç típic del dia de Sant Josep, el 19 de març. 


BUNYOLS:
L'origen dels bunyols resideix en la tradició cristiana que mana guardar dejuni durant la Quaresma i la Setmana Santa. Tradicionalment els bunyols endolcien els dies d'aquella gent cristiana que decidia abstenir-se de menjar tot el que volgués.
A Catalunya hi ha dos tipus de bunyols molt típics des de fa molts anys. D'una banda, els bunyols de quaresma que es caracteritzen per tenir una forma menys arrodonida i un forat al mig. D'altra banda, els bunyols de vent són aquells que tenen forma rodona i que el seu interior és buit. Aquests últims poden estar farcits de crema, nata o xocolata.


VIRUTES DE SANT JOSEP:
Els encenalls o “virutas” en castellà, volen recordar el residu provocat pel ribot o altres eines de fuster, l’ofici de Sant Josep i estan fets a base de sucre, farina, clares d’ou, vainilla, ametlles i xocolata per cobrir els encenalls.

dijous, 23 de març del 2017

LES CARAMELLES

Les caramelles són unes cançons populars típiques de la Catalunya Vella i del  nord de la Nova, que es canten per Pasqua per celebrar la bona nova de la resurrecció de Jesús, tot i que també tenen caràcter profà. Els intèrprets o 'caramellaires' són grups d'infants o d'adults que surten a cantar per cases i masies el Dissabte de Glòria al vespre o bé els matins del Diumenge i del Dilluns de Pasqua. S'acompanyen d'instruments diversos; en el passat, recollien ous o diners que la gent els donava amb els quals feien un àpat col·lectiu, principalment ouades, el mateix dia, a la tarda, o uns quants dies més tard. El costum presenta nombroses variants: en alguns llocs els caramellaires dansaven entre cant i cant (al pla de Bages era típica la dansa dels cascavells).




OU DE FABERGÉ


L'Ou de Fabergé és una de les milers de joies en forma d'ou creades per la casa Fabergé des del 1885 fins a 1917. La majoria eren miniatures que van ser populars com a regal durant la Pasqua cristiana. Es podien enganxar a una cadena per al coll o bé anar sols o en grup.  Els ous estaven fets de metalls nobles o pedres dures decorades amb combinacions d'esmalt vitri i gemmes. El terme "Ou de Fabergé" va esdevenir sinònim de luxe i els ous vists com a obres mestres de l'art de la joieria.



El tsar Alexandre III va decidir regalar a la seva esposa l'emperadora Maria Ferodovna un ou de Pasqua el 1885. Els anys següents el tsar va encarregar més ous a Carl Fabergé amb l'única condició que cadascun dels ous havia de tenir una sorpresa. El fill del tsar va continuar demanant ous Fabergé fins al triomf de la Revolució soviètica de 1917. A més Fabergé va fer aquestes grans joies per a selectes clients com la duquessa de Marlborough, la família Nobel, els Rothschilds i els Iusupovs. Entre ells la sèrie feta per a l'industrial Alexander Kelch. Els ous Fabergé més famosos i més grossos van ser fets per als tsars de Rússia Alexandre III i Nicolau II. Set grans ous es van fer per la família Kelch de Moscou. 

OUS DE PASQUA

En els primers temps del cristianisme, en establir-se el període de la quaresma amb la seva disciplina eclesiàstica es va prohibir no solament carn i llet sinó també ous. Com que els ous no es podien menjar, durant aquesta època de l’any els cristians feien una extraordinària provisió d’ous i per  fer que es conservessin millor els coïen o bé recobrien la closca amb guix perquè no es fessin malbé.

Els cristians van continuar mantenint el concepte de donar a l’ou el caràcter simbòlic de la divinitat per representar la resurrecció de Jesucrist, per ennoblir-los, els decoraven amb diversitat de color. El més usat era el roig en record de la sang vessada pel Redemptor a la creu. Una vegada arribat el Dissabte Sant, els portaven a beneir i en feien present en grans quantitats als parents i amics.

Cal considerar que aquest costum pasqual és d’origen tan primitiu, que fins se suposa que representa la renovació de la naturalesa i que l’obsequiar-se mútuament amb presents d’ous pintats o daurats rememora el principi de totes les coses, idea o creença que  va persistir en alguns països europeus a les èpoques que hi havia el costum de començar l’any al temps Pasqual, això va motivar que es generalitzés més el costum de regalar-ne arribada aquesta festivitat. Aquesta costum ha anat evolucionant i actualment els ous es decoren de moltes maneres i moltes d’originals.

Amb tot, és molt probable que el costum procedeix dels antics hebreus, els quals havien establert començar l’any civil el dia que se celebrava la Pasqua, commemoració de l’aniversari de la redempció del seu captiveri, fet, que en el fons era per a ells el més transcendental de la seva història. 

dimecres, 22 de març del 2017

CARNESTOLTES

El carnaval  és una celebració pertany al calendari lunar. Per aquest motiu, és una festa mòbil que se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d’hivern.
 Però el carnaval s’ha d’emmarcar dins un cicle sencer amb sentit propi, el cicle que precedeix la quaresma. Per tant, des d’aquesta altra perspectiva, per situar el carnaval en el calendari hem de buscar la primera lluna plena posterior a l'equinocci de primavera. El diumenge següent és Diumenge de Pasqua i el diumenge de la setmana anterior és Diumenge de Rams. A partir d’aquest últim comptem quaranta dies enrere i arribem al Dimecres de Cendra, el primer dia de la quaresma i l’últim del carnaval.
El dijous anterior és l’inici tradicional de la setmana de carnaval o Dijous Gras. D’aquesta manera, el Dimecres de Cendra es mourà entre els dies 4 de febrer i 10 de març, i el Dijous Gras oscil·larà entre el 29 de gener i el 4 de març.
 En la vella societat rural, fortament estructurada pel cristianisme, el temps de carnestoltes oferia, mascarades rituals d'arrel pagana i un lapse de permissivitat que s'oposava a la repressió dels instints i la severa formalitat litúrgica de la quaresma. Actualment el carnaval s'ha convertit en una festa popular de caràcter lúdic al voltant del rei Carnestoltes.
Històricament han destacat diferents carnavals arreu de Catalunya diferenciats per les seves particularitats, com els de Barcelona, el de Sitges, i Tarragona en el vessant més brasilera i el de Vilanova i la Geltrú i Solsona com a tradicionals.
Dos personatges han representat històricament la lluita entre el que signifiquen el carnaval i la Quaresma. Per un costat, el rei Carnestoltes, un personatge gruixut, dragador, bevedor i esbojarrat. Per l'altre, la seva enemiga, la vella Quaresma, una vella de set cames que dejuna i no menja carn (però sí peix).


QUARESMA

La quaresma és el període de quaranta dies d'abans de Pasqua que el calendari litúrgic cristià assenyala per a preparar-se per a la Setmana Santa. Comença el dimecres de Cendra i acaba el diumenge de Pasqua.
L'objectiu de la quaresma és establir un període de reflexió i penitència en què els cristians tinguin temps de preparar-se per la celebració de pasqua. Tradicionalment també es practica dejuni i abstinència.
La duració de la quaresma té origen en el simbolisme del nombre quaranta que es tenia com a símbol de plenitud. Així, quaranta dies són els que van durar el Diluvi, els dies que van passar Moisès i Elies a la muntanya, o els dies que va dejunar Jesús al desert.
Les dates del període quaresmal varien cada any en funció de com quedi fixada la Pasqua. El Diumenge de resurrecció sempre cau entre el 22 de març i el 25 d'abril, i per tant dimecres de Cendra i l'inici de la Quaresma oscil·laran entre el 4 de febrer i el 10 de març.
Antigament aquestes eren unes pràctiques molt més esteses i extremes que en l'actualitat. Durant l'edat mitjana era habitual la prohibició del consum de carn i ous.
Avui dia el costum s'ha relaxat. Actualment, són dies de dejuni el dimecres de Cendra i el divendres Sant o divendres de dejuni. El dejuni consisteix a menjar una sola vegada al dia i una molt sòbria col·lació al matí i al vespre. A més, tots els divendres són dies d'abstinència (no menjar carn).
El dejuni durant la Quaresma es considera una manera mitjançant la qual els cristians s'identifiquen amb el patiment de Crist durant la Passió.
Tradicionalment, als Països Catalans, la quaresma es representava gràficament per mitjà d'una dona vella amb set cames (que simbolitzaven les set setmanes) i amb un bacallà a la mà, a la qual s'arrencava una cama cada setmana. Se l'anomenava la Vella Quaresma.



dimecres, 15 de març del 2017

DIMECRES DE CENDRA

Per als catòlics és una diada de dejuni, i tradicionalment als fidels que van a missa se'ls posa un polsim de cendra al front en forma de creu.

Es tracta d'un signe de penitència que recorda la condició humana, ja que el sacerdot pronuncia la frase 'Memento, homo, quia pulvis es, et inpulverem reverteris' (Recorda, home, que ets pols, i en pols has de tornar). Segons la tradició, la crema dels llorers, palmes i palmons que han estat beneïts el Diumenge de Rams de l'any anterior dóna lloc a la cendra que s'imposa al front dels fidels.
En molts municipis de Catalunya té lloc l'enterrament de la sardina el mateix Dimecres de Cendra. Estem davant l’últim acte del Carnaval, que tanca tot el cicle de gresca i xerinola que ha omplert els carrers de moltíssimes poblacions de colors, música i disbauxa

dissabte, 11 de març del 2017

8 DE MARÇ---DIA INTERNACIONAL DE LES DONES---




El Dia Internacional de les Dones o Dia de la Dona Treballadora se celebra el 8 de març de cada any i està reconegut per l'Organització de les Nacions Unides (l'ONU).
És un dia aprofitat tradicionalment per reivindicar el feminisme denunciant el masclisme i els micromasclismes. Aquest dia commemora la lluita de la dona per la seva participació juntament amb l'home al camp del treball, i per tant del dret a la independència econòmica, i a la societat en general.


Se celebra des del 8 de març de 1911.


Origen:

Des de l’inici de la revolució industrial, àmplies capes de la població femenina dels sectors populars es van incorporar al treball assalariat. 
Aquesta incorporació,però, no va canviar el fet de que s'esperés d'elles el manteniment de les tasques domèstiques.

Les precàries i difícils condicions de treball industrial van provocar, des de mitjans del segle XIX, l’aparició de moviments de dones que reivindicaven millors condicions laborals, com ara la reducció de la jornada laboral, la limitació de l’edat de treball de les criatures, la prohibició de l’horari nocturn per a les dones, la compensació econòmica per accidents laborals i les mesures per prevenir-los.
D’aquesta experiència, Catalunya no en va quedar al marge. N’és un exemple la vaga que 3.500 treballadores del sector tèxtil d’Igualada van fer l’any 1881, en demanda de millors condicions de treball.
En l’origen de la commemoració del 8 de març com a Dia Internacional de la Dona, tradicionalment s’han destacat diversos fets puntuals: la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l’incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company, de Nova York, el dia 25 de març de 1911 (indústria tèxtil on treballaven cinc-centes persones, en la seva gran majoria dones immigrants joves).





Símbol feminista:
El color violeta és el color símbol del feminisme. Es va prendre en homenatge a les dones que van morir cremades a la fàbrica on treballaven, als Estats Units, defensant els seus drets mentre cosien teles d'aquest color.

Feminisme:
El moviment feminista o feminisme social té com a objectiu procurar millorar la situació d'inferioritat de la dona i desemmascarar les desigualtats socials, polítiques, econòmiques i jurídiques de la dona respecte a l'home.





dimarts, 7 de març del 2017

Festa de la Llum de Manresa

FESTA DE LA LLUM DE MANRESA

Història de la Sèquia 

Cap a l’any 1333 “lo Mal Any Primer” i següents, hi va haver una manca de pluges que ocasionà males collites. La misèria i l’esterilitat de les terres del terme i la comarca de Manresa durant l’any 1337, porta a la necessitat de desviar l’aigua del riu Llobregat per fer-la arribar a Manresa.
Els consellers de la ciutat de Manresa l’abril de 1339 (Jaume d’Artés, Bertran de Castellbell, Bernat de Sallent, Pere Vilella, Jaume Amergós i Berenguer Canet), demanen una Reial Autorització a Pere III per prendre aigua del Llobregat, al terme de Balsareny, i conduir-la a Manresa. Així començaren l’octubre de 1339 les obres per construir una sèquia, -avui un transvasament-, al terme municipal de Balsareny.
Però hi va haver un problema amb les terres que la Mitra de Vic tenia al terme de Sallent. La idea de que aquest transvasament passés per les seves possessions no va ser ben vista pel bisbe de Vic, Galcerà Sacosta. L’oposició del Prelat feia referència als grans prejudicis que provocaria als seus súbdits i a l’església, per què el bisbat tenia molts molins, a la zona del castell i terme de Sallent, moguts per la força de l’aigua disminuiria, deixant inútils els molins propietat del bisbe de Vic.
L’any 1341, Galcerà Sacosta imposa penes canòniques molt greus als consellers i a la ciutat de Manresa. Així doncs, Manresa durant 5 anys es quedà amb els temples sense culte a causa de l’entredit episcopal i s’aturen les obres per construir la sèquia. Durant l’any 1345 es produeixen revoltes i avalots, tant polítiques com populars, per tal que es solucionés l’angoixant conflicte. Finalment, el 19 de novembre de 1345 arriba la signatura de la concòrdia entre la ciutat i el nou bisbe de Vic, Miquel de Ricomà (havent mort l’anterior, Galcerà Sacosta), gràcies als bons oficis de l’il·lustre jurisconsult Ramon Saera. Aquesta concòrdia serà ratificada pel rei i el Sant Pare. Aquell mateix any es reemprenen les obres de construcció de la sèquia que acabaran el 1383. 



El mite i la llegenda

Segons explica la primera relació de la Llum “el dia 9 de les calendes de març (21 de febrer) de dit any, vigília de la Cadira de Sant Pere, després de la sortida del sol, vegeren a la capella de dit altar (de la Santíssima Trinitat, al convent del Carme de Manresa) una flama o signe clar i fulgent, semblant a una estrella, que sortí de dita capell i pujà suaument i sense precipitació fins a la volta de dita capella”.

La segona relació de la Llum parla de que: “21 de Febrer era hora de tersia (que serien les nou de la matinada) [...], veuen tots generalment venir una molt maravellosa llum donant tant de claror que sobrepujava lo claror del Sol, la qual venia de las partidas de Nostra Sra. de Montserrat [...], passà per demunt del mitj de la Ciutat entre dos ayres, cobrint los raigs del Sol i tirant la via de la Berge Maria del mont del Carme que està cituada dintre la Ciutat en una montanya prop la muralla. La gran multitud de gent qui anava qui homens, donas y minyos seguint la sua via; y com la llum estigué devant de la Iglesia comensà a tocar la campana per ella mateixa.”