LA VERGE DE MONTSERRAT

La Mare de Déu de Montserrat és coneguda popularment com la Moreneta, pel seu color fosc. La figura actual, de faç i mans negres, va patir una transformació del color deguda als fums que desprenien els ciris de veneració o de la reacció química del vernís que es va utilitzar per fixar la pintura.

És una talla romànica policromada del segle XII d’una gran bellesa.

Des del 1947 està entronitzada en un retaule d’argent, sufragat per subscripció popular, a la part superior de l’absis de la basílica.

La figura segueix el model, molt divulgat, de la Mare de Déu en majestat, en actitud estrictament frontal, amb l’Infant Jesús assegut a la falda, al centre. Tant la mare com el fill porten incorporada una corona. A la mà dreta, sosté l’orbe esfèric, que significa tot el cosmos, d'altre banda, amb la mà esquerra, la Mare de Déu fa el gest de posar-la sobre l’espatlla de l’Infant per indicar que aquell rei omnipotent és fill seu. Així doncs, amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra, sosté una pinya, un signe de fecunditat i de vida perenne.

L’any 1881, fou proclamada Patrona de Catalunya pel papa Lleó XIII i és una de les set patrones de les comunitats autònomes d'Espanya. Està situada al monestir de Montserrat, és un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes. La seva festivitat se celebra el 27 d'abril.

HISTÒRIA

Segons diu la llegenda, la imatge fou esculpida per l’evangelista sant Lluc; sant Pere la portà a Roma, i sant Pau, a Tarragona i Barcelona. En acostar-se els sarraïns, els cristians l’amagaren dins una cova de Montserrat. Segles després, quan ja ningú no recordava aquest fet, uns pastors foren sorpresos de nit per una resplendor que sortia de la muntanya. Al fons de la cova trobaren la imatge d’una Mare de Déu bruna. Informades les autoritats eclesiàstiques, aquestes decidiren traslladar-la a la seu de Manresa, però era impossible moure-la del lloc, com si indiqués que volia ser venerada a Montserrat. L’abat Oliba hi edificà el monestir de Montserrat, al terme de Monistrol de Montserrat, on és venerada des d’aleshores.

Fou un objecte de culte generalitzat arreu de Catalunya, en el marc de la Renaixença que ultrapassà l’àmbit religiós i s’erigí en símbol de la catalanitat.

RÈPLIQUES

A altres llocs dels Països Catalans, hi ha altres verges negres conegudes d'aquesta manera, com la Mare de Déu de Lluc (Patrona de Mallorca) i a altres parts del món, com la Mare de Déu de la Candelaria a Tenerife (patrona de Canàries).

Museu de Montserrat

Història del Museu de Montserrat




Durant el segle XIX el monestir va ser destruït i suprimit i va perdre tot el seu patrimoni històric. Tot el que es troba actualment al Museu de Montserrat és fruit de noves adquisicions i de donacions particulars en un ambient de recuperació i de presència significativa en la societat catalana amb irradiació europea i mundial.

1911

Fou inaugurat el Museu Bíblic de Montserrat que contenia materials arqueològics, etnològics, zoològics i botànics que el P. Bonaventura Ubach (1879-1960) va adquirir a Terra Santa, Egipte, Síria i Irak amb la finalitat d’il·lustrar la Bíblia.


1963

Neix el Museu de Montserrat pròpiament dit amb els materials arqueològics del Pròxim Orient i les pintures del Renaixement i del Barroc que es trobaven a l’interior del monestir.

1982

El Museu de Montserrat s’amplia amb una important col·lecció de pintura dels segles XIX i XX, donació del Sr. Josep Sala Ardiz, a la qual se’n van afegir unes altres com la de l’arquitecte Xavier Busquets.

2004

Amb motiu d’un arranjament de les places del santuari, el Museu va obtenir més espai destinat a sales d’exposicions temporals, dipòsit de reserva i una nova entrada.

2006

El Parlament de Catalunya va declarar el Museu de Montserrat, "Museu d'interès Nacional"

2017

El Museu està considerat com un dels referents museístics nacionals i és un dels més visitats del nostre país. Actualment continua incrementant els seus fons amb les constants donacions de particulars i entitats privades.

LA LLEGENDA DE TRENCANOUS

En els seus orígens, la Muntanya de Montserrat havia estat una gran ciutat, anomenada Trencanous. 

Quan va arribar el dia en què Jesús va ser crucificat, un fort terratrèmol va sacsejar el món. La ciutat, fou capgirada totalment per la voluntat divina, de forma que les arestes i cims que formen el massís no són altre cosa que les arrels o fonaments dels seus enormes edificis que han restat enlaire. 

Així doncs, la població de Trencanous va estar soterrada i només se’n van salvar set sacerdots (que com a tals eren creients) i les filles del rei, que no eren pecadores.

 Avui en dia i segons la dita popular, els dies de molt vent o de tempesta se sent l’esgarrifós clam dels sacerdots supervivents a l'interior de la muntanya i, en el fons de les coves de Salnitre, se senten les cançons i rialles de les filles del rei, que van restar encantades. Alguns veïns de Collbató afirmen que les han sentides, sobretot en les nits de lluna clara.

S'afirma també que hi resta soterrat el soldat romà Malcús, qui, formant part de la tropa que anà a Getsemaní a arrestar Jesús, li va clavar una bufetada i li digué que si tot ho podia se la tragués de damunt. Per aquest sacrilegi, va ésser condemnat a viure en un pou profund. Així que diuen que si es para bona atenció, al migdia del Dijous Sant poden sentir-se des de qualsevol indret de Montserrat els cops continus que dóna Malcús, alhora que amb una veu ronca pregunta: “els ases, encara bramen? Les dones encara infanten? El món encara dura?” Aquestes preguntes es remeten a la creença que set anys abans d’acabar-se el món les dones deixaran d’infantar i els ases de bramar.

CONILL DE PASQUA: 

Què és?

El conill de Pasqua és un personatge mític infantil pertanyent a les cultures germàniques i posteriorment a les anglosaxones. Tot i que els seus orígens no estan gaire definits, se suposa que l'elecció del conill és deguda a la seva coneguda capacitat de procreació, de gran valor simbòlic en unes festes dedicades a la fertilitat de la terra després de l'hivern.

El seu origen:

El seu ús es remunta a pobles antics del nord europeu que veien en la llebre un símbol: les fortes potes posteriors de la llebre li permeten moure's sempre cap amunt amb facilitat, mentre que les seves dèbils potes anteriors li dificulten el descens.

Des d'abans de Crist, el conill era un símbol de la fertilitat associat amb la deessa fenícia Astarte, a qui a més estava dedicat el mes d'abril. En al·lusió a aquesta deessa, en alguns països a la festivitat de Pasqua se la denomina "Easter". The Westminster Dictionary of the Bible (El diccionari Westminster de la Bíblia) recull que Easter era «originalment la festivitat de la primavera per honrar la deessa teutònica de la llum i de la primavera, que es coneixia en anglosaxó com Easter». Ja al segle VIII els anglosaxons havien transferit aquest nom a la festa catòlica que designa la celebració de la Resurrecció de Crist, adoptant una altra festa pagana més a les tradicions catòliques.

Què explica la llegenda?

En la tradició catòlica es transmet el relat sobre l'origen del conill de Pasqua, que conta que en el temps de Jesús un conill estigué tancat al sepulcre juntament amb Jesús i en presencià la resurrecció. En haver presenciat el miracle, en sortir de la cova juntament amb Jesús, es diu que fou elegit com el missatger que comuniqui i recordi a tots els nens la bona nova, regalant ous pintats, i actualment també regalant ous de xocolata i altres llaminadures durant la Pasqua, de forma similar a com passa amb el Pare Noel i el Nadal. 

LES FALLES DE VALÈNCIA

Etimològicament, la paraula falla prové del mot llatí facula, que significa torxa. En català medieval, la paraula falles s'utilitzava per fer referència a les torxes que es col·locaven a les torres de vigilància. 

S'anomena falles actualment a la setmana de festa de València que, al coincidir amb la diada de Sant Josep, tenen un altre nom variant que és les falles de Sant Josep. Es creen durant tot l'any figures de gran tamany, fetes amb poliestirè i fusta (tot i que antigament s'acostumaven a fer amb fusta i cartró) que durant aquesta setmana de festa són exposades als carrers de la ciutat i l'última nit són cremades excepte la guanyadora anual. Aquest espectacle ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. 

Les falleres, que són noies que es vesteixen amb les característiques típiques (el vestit regional i pentinades amb un monyo), desfilen a l'ofrena de la qual formen part tot i portant rams de flors a la Mare de Déu dels Desemparats.  

Durant aquesta setmana prenen part varis actes que consisteixen en elegir la Fallera Major i la Fallera major Infantil i també tenen lloc les mascletades, que són masclets (petards) que exploten al ritme de la música, que estan penjats amb fils als carrers de la ciutat. 

GASTRONOMIA

COCA GARNALDA:

La coca garlanda és una coca típica de Vilafranca del Penedès, que també es consumeix a altres indrets de l'Alt Penedès i Baix Penedès. Té forma de tortell ensucrat i entre els seus ingredients característics hi figura la matafaluga remullada amb anís.

Tradicionalment s'utilitzava com a mona de Pasqua.

MONA DE PASQUA:

La mona de Pasqua és un dolç esponjós que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur i llonganissa seca. És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s'han acabat.

La mona ja és citada amb aquest nom en el segle XV.

La paraula mona ve de l’àrab i en funció del lloc vol dir o fa una finalitat diferent.

La mona abans portava ous d’urs amb tants anys com tenia el nen. Perquè aquesta època sobraven molts ous i llavors el posaven a tots llocs. 

CONILL DE PASQUA:

El conill de Pasqua és un personatge mític infantil pertanyent a les cultures germàniques i posteriorment a les anglosaxones. Tot i que els seus orígens no estan gaire definits, se suposa que l'elecció del conill és deguda a la seva coneguda capacitat de procreació, de gran valor simbòlic en unes festes dedicades a la fertilitat de la terra després de l'hivern.

En la tradició catòlica es transmet el relat sobre l'origen del conill de Pasqua, que conta que en el temps de Jesús un conill estigué tancat al sepulcre juntament amb Jesús i en presencià la resurrecció. En haver presenciat el miracle, en sortir de la cova juntament amb Jesús, es diu que fou elegit com el missatger que comuniqui i recordi a tots els nens la bona nova, regalant ous pintats, i actualment també regalant ous de xocolata i altres llaminadures durant la Pasqua. 

CREMA CATALANA:

La crema cremada, crema casolana o crema de Sant Josep són unes postres típiques i tradicionals de la cuina catalana. És el dolç català més conegut, fet a base de llet, ous i sucre, que generalment es presenta amb una capa de sucre cremat a sobre.

Han estat postres de diumenge i de festes, a les quals es menjava, sobretot antigament, acompanyant les coques. També es menja sola. El nom de crema de Sant Josep ve del fet que a Catalunya són les postres tradicionals i típiques del dia del pare, el dia de Sant Josep. Per això antigament era el dolç típic del dia de Sant Josep, el 19 de març. 

BUNYOLS:

L'origen dels bunyols resideix en la tradició cristiana que mana guardar dejuni durant la Quaresma i la Setmana Santa. Tradicionalment els bunyols endolcien els dies d'aquella gent cristiana que decidia abstenir-se de menjar tot el que volgués.

A Catalunya hi ha dos tipus de bunyols molt típics des de fa molts anys. D'una banda, els bunyols de quaresma que es caracteritzen per tenir una forma menys arrodonida i un forat al mig. D'altra banda, els bunyols de vent són aquells que tenen forma rodona i que el seu interior és buit. Aquests últims poden estar farcits de crema, nata o xocolata.

VIRUTES DE SANT JOSEP:

Els encenalls o “virutas” en castellà, volen recordar el residu provocat pel ribot o altres eines de fuster, l’ofici de Sant Josep i estan fets a base de sucre, farina, clares d’ou, vainilla, ametlles i xocolata per cobrir els encenalls.

LES CARAMELLES

Les caramelles són unes cançons populars típiques de la Catalunya Vella i del  nord de la Nova, que es canten per Pasqua per celebrar la bona nova de la resurrecció de Jesús, tot i que també tenen caràcter profà. Els intèrprets o 'caramellaires' són grups d'infants o d'adults que surten a cantar per cases i masies el Dissabte de Glòria al vespre o bé els matins del Diumenge i del Dilluns de Pasqua. S'acompanyen d'instruments diversos; en el passat, recollien ous o diners que la gent els donava amb els quals feien un àpat col·lectiu, principalment ouades, el mateix dia, a la tarda, o uns quants dies més tard. El costum presenta nombroses variants: en alguns llocs els caramellaires dansaven entre cant i cant (al pla de Bages era típica la dansa dels cascavells).